Xirucablog

Pic de la Costa Cabirolera (16/08/2010)

2010-02-15T03:15:00.003+01:00

La cara nord de la Serra del Cadí és tant escarpada que només es pot franquejar per unes poques canals. Una d'aquestes és la rellicosa Canal del Cristall, accessible des del poble d'Estana, que dóna accés a la carena de la serra entre el Puig de Canal Baridana i el Pic de la Costa Cabirolera. Al peu de la canal, davant de la gran muralla, s'estén l'idílic Prat de Cadí. Aquest esplèndid paratge, que potser és el més bell de la Cerdanya, aporta una pau i tranquilitat que contrasta amb l'adrenalina i duresa de la canal que ens espera allà dalt. En temporada alta el prat és visitat per diumengers que fan els seus picnics en familia o en colla, però és un indret de visita obligada. Aquell dia d'agost va començar prou bé, però a dalt de la serra em va venir un xungo a la panxa que em torturava els budells. Per aquest fet agraeixo enormement la companyia i paciència de la meva amiga, ja que sense ella m'hagués tornat boig.
Des del poble d'Estana, es pot avançar en cotxe per un camí de terra fins el Coll de Pallers, però per no liar-nos vem començar des del mateix poble, punt d'inici del PR-C 121. Aquest sender homologat de Petit Recorregut no el deixarem fins el coll de la carena. Jo acostumo a realitzar molts PRs, i sens dubte aquest és el més difícil que he fet. Les pedres de la tartena de l'interior de la canal són molt inestables i cal estar molt alerta, tant de les pedres que puguin caure de dalt com les que puguem fer caure nosaltres. Si no es vol correr tant de risc, més a l'oest es troben les Canals del Ticó, accessibles des del Prat de Cadí, que potser no són tant difícils (no ho sé del cert). Una vegada al Coll de la Canal del Cristall enllacem amb el GR 150.1, que travessa tota la serra carenjant i que ens durà fins el cim de la Costa Cabirolera. Si tornem a baixar per la Canal del Cristall, haurem d'anar en compte de no fer caure pedres avall, ja que poden fer molt de mal a altres excursionistes, i en tot cas fer un crit d'avís.

- Situació: Catalunya, província de Lleida, comarca de la Cerdanya
- Accés: Per la N-260 entre Puigcerdà i La Seu d'Urgell, a l'oest de Martinet hi ha el trencall de la carretera LV-4055 cap a Montellà. Poc després cal trencar a la dreta per una carretera llarga estreta fins a Estana, on deixarem el vehicle a l'interior de la població.
- Punt de sortida: Estana, 1510 metres
- Cim: Pic de la Costa Cabirolera, 2605 metres
- Desnivell: 1100 metres
- Temps: 3h 35min de pujada + 3h 40min de baixada (transtorns digestius inclosos)
- Senyalització: Marques de PR fins el coll i de GR fins el cim
- Plànol: Serra del Cadí Pedraforca, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Flüela Schwarzhorn (06/08/2009)

2010-02-11T15:45:00.003+01:00

Per les vacances d'agost vaig anar al cantó suís dels Grisons (Graubünden) amb uns companys de feina. Com que volíem compaginar passejades i turisme vaig fer una inspecció de la zona amb el plànol, i vaig trobar una muntanya de 3000 metres que semblava realment accessible per fer-la com a matinal. Es tracta del Schwarzhorn (pic negre), que s'alça a 3147 metres dominant les valls de Davos. La seva facilitat radica en l'existència del Flüelapass, un port de muntanya que comunica Davos amb Susch arribant als 2383 metres d'alçada. Això fa que aquest 3000 comporti un desnivell força reduit.
Quan vem arribar allà el 6 d'agost, ens va sorprendre el fet que en el punt on arrenca el camí cap el pic hi trobem una parada del famós autobus postal suís (per suposat aquesta parada de bus rep el nom del cim). El camí és molt senzill i excessivament senyalitzat, l'únic punt conflictiu és al principi de la carena, un ressalt rocós que trobem passat el coll, on el camí ha de fer unes ziga-zagues bastant estretes. Però la quantitat i diversitat de gent que puja a aquesta muntanya mata l'aventura de fer un cim alpí, tot i que les vistes són realment espectaculars en els seus 360º, donat l'aïllament d'aquest pic. Sobretot sobta la impactant imatge del massís del Piz Bernina, punt culminant dels grisons amb els seus 4049 metres, que atreu fixament la mirada i aclapara l'atenció. L'escarpament dels vessants de la muntanya fa que haguem de tornar a baixar pel mateix camí.

- Situació: Suïssa, cantó del Graubünden
- Accés: Des de Davos o Susch agafar la carretera nº28 cap el Flüelapass. El camí comença un parell de quilòmetre més avall del vessant oriental del coll.
- Punt de sortida: Flüelapass, 2350 metres
- Cim: Flüela Schwarzhorn, 3147 metres
- Desnivell: 800 metres
- Temps: 1h 50min de pujada + 1h 25min de baixada
- Senyalització: Insistents marques blanc-vermell-blanc, pròpies dels senders de muntanya homologats
- Plànol: Wanderkarte nº113 Davos-Arosa, 1:50.000, Kompass
- Fotos: Clica aquí

Pollegó Superior del Pedraforca (26/07/2009)

2009-10-15T18:44:00.003+02:00

L'excursió al Pedraforca és tant famosa i concorreguda que em fa vergonya posar-la al blog. Qui més qui menys ha anat al Pedraforca i aquesta és una muntanya on et pots trobar gent de tot tipus i edats. És la Rambla de l'excursionisme català. Però si hi ha una cosa que m'empeny a explicar aquesta excursió és el fet de sortir-se de la via normal. Normalment, tothom que puja al "Pedra" ho fa des del Mirador del Gresolet, passant pel Refugi Estasen i la Canal del Verdet. Jo he pujat quatre vegades al Pollegó Superior, dues des de Saldes i dues des de Gòsol, i he de dir que la ruta de Gòsol és més dura però gratificant. Es surt des del mateix poble de Gòsol, tenint un desnivell més important, però els camins que es recorren són solitaris i tranquils, al contrari que a l'altra banda de la muntanya. El tram del cim entre el Coll del Verdet i l'Enforcadura és comú per a les dues vessants, zona on toca desconectar de la muntanya i barrejar-se amb la gent. És especialment divertida l'arribada a l'Enforcadura, on gairebé tota la gent trenca a l'esquerra i només som quatre gats els que trenquem a la dreta.
Des de Gòsol seguim el GR-150 fins passada la Font Terrers i fem una pujada progressiva per la Coma dels Caners, seguint el PR-C 123. Des del Coll del Teuler (1964m) girem en direcció sud per pujar a la cresta del Camaril, que són unes escarpadures un xic boscoses que són prou divertides de creuar. Un cop al Coll del Verdet (2244m) ve el camí que tothom es coneix: les grimpades i desgrimpades fins el Pollegó Superior (que no entenc com hi han diumengers que s'hi atreveixen!!!) i la forta baixada cap a l'Enforcadura (2356m). Un cop aquí deixem la desgastada i relliscosa tartera de Saldes a l'est, i girem en direcció oest cap a la tartera de Gòsol, que és molt petita però esta més ben conservada. Arribant al Coll de Cabra (1940m) ens endinsem al bosc, primer carenejant i després fent una baixada trepidant que passa factura a les cames. Sortim del bosc en el torrent de l'Arrubinat i només ens queda travessar els camps que porten a punt de sortida.

- Situació: Catalunya, província de Barcelona, comarca del Beguedà
- Accés: Al sud de Guardiola per la C-16, agafar la carretera B-400 cap a Saldes i Gòsol. Deixem el vehicle al poble.
- Punt de sortida: Plaça Major de Gòsol, 1425 metres
- Cim: Pollegó Superior, 2506 metres
- Desnivell: 1080 metres
- Temps: 4h de pujada + 2h 55min de baixada (comptant aturades i entrebancs, ja que erem un grup de 7 persones)
- Senyalització: Marques del GR-150 al principi, punts grocs entre el Coll del Verdet i l'Enforcadura i marques del PR-C 123 a la resta
- Plànol: Serra del Cadí Pedraforca, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Volta al Circ de Pessons (13/07/2009)

2009-10-13T17:37:00.003+02:00

Els llacs i circ de Pessons, sobre l'estació d'esquí de Grau Roig, és una de les zones més famoses de l'excursionisme andorrà. Està formada per un altiplà esquitxat per una vintena d'estanys i basses, encerclat per una muralla fortament retallada. El que potser li dóna tant renom és la quantitat d'activitats muntanyenques que s'hi poden realitzar. Els diumengers (en castellà domingueros) poden fer passejades fàcils amb la canalla per la zona dels estanys; els excursionistes poden gaudir de l'ascensió al Pic dels Pessons sense dificultats; els muntanyencs més experimentats es poden trobar amb crestes força difícils; els escaladors tenen unes quantes parets on enfilar-se; i els menys fredolics poden gaudir d'una bona hivernal.
Aquest dia vem optar pel recorregut més complert del Circ de Pessons sense haver d'afrontar dificultats excessives: la volta al circ entre les collades de Montmalús i de Pessons. L'aproximació es fa per les pistes d'esquí de Grau Roig, en direcció sud, per assolir la Collada de Montmalús, punt de separació entre els circs de Pessons i dels Colells, i on comencem la carena que haurem de seguir tota l'estona. El Pic de Montmalús (2782m) és molt aplanat i no ens dóna les millors vistes sobre el circ. La carena és ampla i fàcil, però a mesura que ens acostem al Pic de Ríbuls (2827m) la cosa es complica. Aquest cim no el podem pujar, ja que ofereix bastanta dificultat, i s'ha de vorejar tot seguint unes poques fites que ens encaren cap a una canal herbosa molt empinada. Aquest és el tram més complicat de l'excursió, ja que no hi ha cap camí marcat, s'avança per fortes pendents i cal estar molt alerta de la posició de les fites. Finalment arribem altre cop a la carena trobant-nos de cara el proper i últim cim: el Pic dels Pessons (2864m). Aquest cim es desploma cap a la banda del circ i és un balcó inmillorable sobre tots els estanys de la zona. Sens dubte un dels millors cims andorrans! D'aquí es baixa a la Collada de Pessons on, si tenim temps, podem continuar la cresta fins el Pic d'Ensangents (2857m). El camí baixa la collada molt ràpidament fent molts ziga-zagues fins el primer llac, anomenat Estany del Cap de Pessons. A partir d'aquí creuarem 6 estanys més fins arribar a les instal·lacions de l'estació d'esquí. Voleu un consell? No us deixeu endur per les presses i aneu-vos aturant als estanys, gaudiu d'aquesta joia andorrana!

- Situació: Principat d'Andorra, parròquia d'Encamp
- Accés: Per la carretera CG-2 entre Soldeu i el Port d'Envalira, agafar el trencall cap a l'estació d'esquí de Grau Roig, on a l'estiu trobareu grans i desèrtiques explanades d'asfalt
- Punt de sortida: Aparcament de Grau Roig, 2100 metres
- Cim: Pic dels Pessons, 2864 metres
- Desnivell: 765 metres (sense comptar el desnivell acumulat)
- Temps: 2h 45min de pujada + 2h 25min de baixada
- Senyalització: Marques del GR i fites
- Plànol: Andorra, 1:40.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Tossa Plana de Lles (12/07/2009)

2009-09-29T12:32:00.003+02:00

La Tossa Plana, amb 2916 metres d'alçada, és el sostre comarcal de la Cerdanya. Està situada a la vall de Lles i Arànser, a sobre de Martinet, coronada per un cordal muntanyós que va del Monturull i els Estanys de la Pera fins el Port de Vallcivera, a la Vall de la Llosa. Aquesta renglera de cims estan resseguits per la frontera amb Andorra i, per aquest fet, molts dels cims tenen dos noms diferents a cada vessant de la muntanya. Així, la Tossa Plana de Lles rep el nom de Pic de la Portelleta a Andorra. I no és d'extranyar que tingui l'adjectiu de plana, ja que si bé en el vessant nord es mostra força escarpada per sobre la vall andorrana del Madriu, pel vessant sud té un pla inclinat molt gran a la seva part superior. Això fa que aquesta ascensió pugui ser força monòtona i la fa ideal per iniciar-se al muntanyisme hivernal.
Hi ha una pista de terra que recorre tot el vessant sud d'aquestes muntanyes, des del Refugi del Cap del Rec fins l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa, i que permet una ràpida aproximació al peu de la Tossa. Però aquell dia vem trobar el principi de la pista en mal estat, i vem decidir girar cua i deixar el vehicle al Cap del Rec, renunciant als 175 metres de desnivell que es guanyen per la pista. Per tant, vem començar a caminar recorrent les pistes de l'estació d'esquí nòrdic de Lles fins el Refugi del Pradell (2115m), punt d'inici normal de l'ascensió.

- Situació: Catalunya, província de Lleida, comarca de la Cerdanya
- Accés: Passat el poble de Martinet en direcció a la Seu d'Urgell hi ha un trencall a la dreta que porta a Lles per la carretera LV-4036. Cal travessar el poble seguint les indicacions del Cap del Rec, on hi han les instal·lacions de l'estació d'esquí i el refugi
- Punt de sortida: Refugi Cap del Rec, 1960 metres
- Cim: Tossa Plana de Lles, 2916 metres
- Desnivell: 955 metres
- Temps: 2h 30min de pujada + 2h 5min de baixada
- Senyalització: Quadrats grocs fins el peu de la Tossa i fites fins a dalt
- Plànol: Cerdanya, 1:50.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Pic de Font Blanca (10/07/2009)

2009-09-25T23:57:00.002+02:00

El dia 10 de juliol del 2009 es va celebrar la segona etapa catalana del Tour de França, que va anar des de Barcelona fins a Ordino-Arcalís, passant per la meva terra: el Bages. Però vaig pensar que valia la pena aprofitar l'avinentesa per anar a fer muntanya. Per tant vaig desplaçar-me fins el Serrat, abans de la última pujada dels ciclistes cap el final d'etapa a l'estació d'esquí d'Arcalís. L'objectiu del dia va ser pujar al Pic de Font Blanca pel matí, per poder ser a baix per la tarda i veure passar el Tour. El pic de Font Blanca forma part dels pocs cims andorrans que superen els 2900 metres d'alçada. Però la seva característica més important, és que està perfectament individualitzat, és a dir, que no té cap cim d'alçada similar al seu voltant, fet que li dóna unes vistes molt panoràmiques. Aquesta muntanya potser es veu una mica eclipsada per la fama del veí pic de Tristaina, que segurament atreu més visitants.
El punt de sortida es troba al final de la carretera asfaltada que porta cap el refugi de Sorteny, on hi ha un gran aparcament i un punt d'informació. Vaig plantejar-me una ruta circular que em permetés tornar al cotxe per la carretera d'Arcalís tot esperant els ciclistes. Vaig pujar per la vall de Rialb, on trobem un refugi lliure en unes condicions mínimes per pernoctar, fins a la Portella de Rialb. Des de la Portella hi ha l'únic tram complicat de l'excursió, que comença per un corriol en cresta seguit d'un flanqueig a nivell cap a la vessant oest de la muntanya, que passa per trams inclinats i camí poc definit. Després cal estar alerta a les fites, però l'itinerari és força evident. Un cop al cim, les vistes es despleguen àmpliament cap a tots costats, destacant l'amuntegament de pics i crestes de la zona del Medacorba i Comapedrosa. Tornant a la Portella de Rialb, enlloc de tornar per la vessant est d'on havia vingut, vaig baixar per la banda oest del coll, seguint un corriol senyalitzat que va resseguint la vall del Comís Vell, excepte en algun tall que el camí va a buscar la carena del pic de Besalí. Finalment, després d'una remullada de peus en un rierol, vaig arribar a la carretera quan ja havia passat la caravana publicitària del Tour. Només em va restar veure com passaven a un pam de mi uns corredors desgastats, que encara tenien una bona pujada davant seu.

- Situació: Principat d'Andorra, parròquia d'Ordino
- Accés: Des d'Ordino cal seguir la carretera CG-3 fins més amunt del Serrat, on hi ha un trencall a la dreta en direcció Sorteny. Al cap d'uns 2 quilòmetres s'acaba la carretera en una zona d'aparcament
- Punt de sortida: Aparcament de Sorteny, 1760 metres
- Cim: Pic de Font Blanca, 2904 metres
- Desnivell: 1145 metres
- Temps: 2h 50min de pujada + 2h 5min de baixada
- Senyalització: Punts grocs fins el coll i fites fins el cim
- Plànol: Andorra, 1:40.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Bisaurín (24/06/2009)

2009-09-22T12:36:00.002+02:00

Aquest cim, de 2670 metres d'alçada, pel nord s'ens presenta enmurallat per la pintoresca serra de Secús i pel sud es veu imponent però accessible, malgrat que per tot arreu cal superar pendents molt inclinats. De fet, les vies que arriben al Bisaurín des del nord són sinuoses però magnífiques, sobretot les valls d'Aguas Tuertas i dels Sarrios. Però el juny d'aquest any la neu es negava a desapareixer dels vessants nord de les muntanyes, i com a muntanyenc solitari i precabut que soc, vaig preferir no arriscar-me i optar pel vessant sud. Aquesta ruta és la més fàcil, directe i freqüentada per pujar al cim. El punt de sortida és el refugi de Lizara, perfectament renovat i comfortable, accessible en vehicle remuntant tota la vall d'Aragüés del Puerto. En la meva estada vaig fer coneixença dels guardes valencians que porten el refugi amb molta simpatia, tenint en compte que l'accés amb cotxe porta molts "domingueros" a aquest indret. Si el dia es preveu calurós, cal matinar i posar-se en marxa com abans millor, ja que la carena que puja fins el cim està encarada totalment al sud i el sol dóna tota l'estona al clatell. Aquesta carena comença herbosa des del coll, però a mida que ens enfilem es va tornant més rocosa i més vertical, però sense dificultats. Un cop a la part de dalt de la muntanya el pendent es suavitza i s'arriba al cim amb tranquilitat. Al ser una muntanya molt individualitzada, es pot gaudir d'una panoràmica a 360º realment impressionant, des del Pic Ori fins el Mont Perdut. Aquell dia tant clar em vaig estar una hora i vint minuts dalt del cim!

- Situació: Aragó, província de Huesca, comarca de la Jacetania, vall d'Aragüés
- Accés: Des del Puente de la Reina cal anar en direcció a Hecho per la carretera A-176 fins el trencall de la A-2605 cap a Aragüés del Puerto, i remuntar tota la vall fins l'estació d'esquí de fons de Lizara
- Punt de sortida: Refugi de Lizara, 1510 metres
- Cim: Bisaurín, 2670 metres
- Desnivell: 1160 metres
- Temps: 2h 55min de pujada + 1h 55min de baixada
- Senyalització: Marques de GR fins el coll de Lo Foratón i fites fins el cim
- Plànol: Ansó Echo, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Ibón d'Acherito i Mallo de las Foyas (23/06/2009)

2009-07-29T00:25:00.004+02:00

El Ibón d'Acherito (1875m) és l'estany de muntanya més occidental dels Pirineus, i potser un dels més bonics. Això fa que l'itinerari fins aquest llac sigui força concorregut. Fins a l'estany el camí no suposa cap mena de problema, però a partir d'aquí val la pena aprofitar per fer el cim que corona el circ on es situa l'ibón, i que permet fer una ruta circular baixant cap a les Foyas de Santa Maria. Però més amunt de l'estany no hi ha cap camí i les fites són força perdedores al principi, per tant cal posar atenció. Després de remuntar una tartera força dreta s'arriba a un coll que ens planteja dues opcions: el Pico de la Ralla (2146m) al nord i el Mallo de las Foyas (2126m) al sud. La pujada al Pico de la Ralla per la cresta em va semblar massa arriscada pel fet que anava sol, i vaig preferir conformar-me en fer el cim del Mallo de las Foyas, que complementa les vistes cap el sud que no disposa el cim al que vaig renunciar (digueu-me gallina o precabut...). La baixada per la vessant est és força laboriosa per haver de controlar bé la ubicació de les fites, a més de no haver-hi camí traçat en bona part d'aquest tram.

- Situació: Aragó, província de Huesca, comarca de la Jacetania, Val d'Echo
- Accés: Des del poble d'Echo cal prendre la carretera HUV-2132 fins a la Selva d'Oza i seguir-la fins que es torna de terra, punt on prenem una pista a l'esquerra indicant Acherito que va al Refugi de la Mina. Gairebé un quilòmetre més tard creuem un pont per sobre el barranc d'Acherito i aparquem el vehicle al costat d'uns panells informatius.
- Punt de sortida: Guarrinza, 1225 metres
- Cim: Mallo de las Foyas, 2126 metres
- Desnivell: 900 metres
- Temps: 2h 45min de pujada + 2h 10min de baixada
- Senyalització: Marques del GR 65 al principi, marques gastades d'un antic GR fins l'estany i fites per la resta
- Plànol: Ansó Echo, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Punta del Rincón d'Alano (22/06/2009)

2009-07-20T16:52:00.003+02:00

La serra d'Alano es podria anomenar com la "mini-serra del Cadí" del Pirineu occidental, ja que la seva cara nord està formada per un seguit de parets, puntes i canals que li donen certa semblança. Però a diferència de la serra del Cadí, quan es travessa aquesta imponent paret, enlloc de trobar-nos una llarga carena ens trobem una vall elevada, formada per prats a l'oest i pedregars a l'est, que desemboca en una canal a la vessant sud.
L'únic pas senyalitzat per travessar la serra d'Alano es troba en el seu punt més dèbil: l'Achar d'Alano o Paso de Taxeras, que voreja l'espectacular Punta del Achar (2075m). Es pot pujar a aquesta punta en poca estona pel sud, havent de superar una grimpada de nivell II poc difícil.
Al final de la vall d'Alano trobem els dos cims principals: el Peñaforca (2391m) a la dreta i la Punta del Rincón d'Alano (2357m) a l'esquerra. Però, per arribar al coll que els separa, abans hem de creuar tot un laberint de pedregars, blocs de pedra i congestes de neu senyalitzat amb fites disperses i sense camí marcat, un recorregut molt laboriós que alenteix força la marxa.
Un cop al Collado del Rincón tenia intenció de pujar al Peñaforca, punt més elevat de la serra, però com que anava sol com un mussol vaig preferir no aventurar-m'hi, ja que havia de creuar una placa de neu força exposada i una cresta un xic complicada. Per tant, vaig dirigir-me cap el nord, a la Punta del Rincón d'Alano, però tampoc les vaig tenir totes perquè abans d'arribar al replà del cim s'ha de superar una grimpada fàcil però força aèria.
A la tornada em feia molta mandra haver de tornar a creuar tot el caos de pedres del fons de la vall, i vaig decidir improvitzar el camí vorejant les primeres puntes de la serra, però més endavant el tema es tornava massa escarpat, i vaig haver de baixar en diagonal per la vessant per anar a buscar el camí de l'anada. Va ser realment molt distret i recomanable!

- Situació: Aragó, província de Huesca, comarca de la Jacetania, vall d'Ansó
- Accés: Des del poble d'Ansó cal seguir per la carretera HUV-2024 fins a Zuriza. Davant del camping trobem a la dreta una pista de terra en bon estat que ens porta fins el Llano de Taxeras, on hem de deixar el vehicle
- Punt de sortida: Llano de Taxeras, 1285 metres
- Cim: Punta del Rincón d'Alano, 2357 metres
- Desnivell: 1070 metres
- Temps: 4h 10min de pujada + 2h 45min de baixada
- Senyalització: Punts blaus entre Taxeras i l'Achar d'Alano, fites i camp a través
- Plànol: Belagua Roncal, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Petrechema (21/06/2009)

2009-07-15T18:04:00.002+02:00

A la zona de confluència entre Navarra, Aragó i el Bearn es troba una serralada rocallosa formada per cims tant coneguts com l'Anie (Auñamendi) i la Taula dels Tres Reis (Hiru Erregeen Mahaia). Són aquestes crestes i agulles les que posen fi a la suavitat herbosa dels Pirineus atlàntics per donar pas als cims escarpats del Pirineu central.
El mes de setembre passat vaig fer la primera visita a la zona de Linza, però el mal temps em va fer abandonar l'objectiu inicial per anar a pujar la modesta Lapakiza Linzola. Tot i que inicialment tenia previst pujar a la Taula dels Tres Reis, la nuvolositat creixent em va fer replantejar l'excursió per dirigir-me al Petrechema, un cim molt sorprenent. Des de la vall bearnesa d'Aspe, tots els cims d'aquesta zona representen un repte important pel seu gran desnivell i les seves vessants escarpades, com el Petrechema esta custodiat per les impressionants agulles d'Ansabere. Des del Refugi de Linza, aquest cim es puja progressivament i amb una bonica cresta final, deixant fins a l'últim moment la sorpresa dels abismes que es desplomen a l'altra banda. De fet, no es pot assolir el punt més alt d'aquesta muntanya si no és escalant, ja que ens trobem davant dels morros l'Agulla Nord d'Ansabere, un xic més alta que el cim.
Al Petrechema vaig coneixer un parell de viscains que després volien pujar al Lapakiza Linzola amb l'objectiu de realitzar un cim més de la llista dels "100 Cims". Com que anava sol, vaig decidir unir-me a ells tot i haver pujar la mateixa muntanya 9 mesos abans. Però aquesta gent no hi entèn de camins i vem fer la pujada i la baixada camp a través, fet que va afegir més emoció a la jornada, tal com podreu observar a les fotografies.

- Situació: Aragó, província de Huesca, comarca de la Jacetania, vall d'Ansó
- Accés: Des del poble d'Ansó cal seguir per la carretera HUV-2024 fins a Zuriza i seguir per pista de terra en bon estat fins el Refugi de Linza
- Punt de sortida: Refugi de Linza, 1340 metres
- Cim: Petrechema, 2371 metres
- Desnivell: 1030 metres
- Temps: 2h 50min de Linza al Petrechema + 1h 30min del Petrechema al Lapakiza + 1h 5min del Lapakiza a Linza
- Senyalització: Corriols molt fressats, fites i camp a través
- Plànol: Belagua Roncal, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Penyes Altes del Moixeró (13/06/2009)

2009-07-14T20:11:00.003+02:00

El Moixeró és una modesta serra que s'alça entre el Cadí i la Tosa d'Alp. Això si, modesta només en alçada, ja que la seva cara sud ofereix un gran desnivell i uns camins salvatges entremig d'un univers rocós de cingleres i agulles. És en aquest indret on trobem la famosa Canal de la Serp, que malgrat no tenir cap dificultat supera tot el desnivell d'una sola tirada.
Per recorrer aquesta feréstega vessant hem de dirigir-nos cap el nucli de Gréixer, sota unes parets que s'alcen fins gairebé 1200 metres més amunt. Sobre les cases s'inicia el camí d'aproximació a la canal, que puja sobtadament a la carena que mena a les Penyes Altes (2059m), on entre boscos i roques s'han de grimpar un parell de passos fàcils abans del cim. En quant a la baixada, vem recorrer la carena fins el Coll de Moixeró (1972m) per seguidament baixar cap el Coll de la Cabrera (1783m). Aquest tram és un xic complicat, amb un corriol desgastat i força aeri que voreja la muntanya a mitja vessant. Més avall d'aquest coll trobem la font de la Cabrera, on podem refrescar-nos, i continuar progressant per dins el bosc fins tornar a Gréixer.

- Situació: Catalunya, província de Barcelona, comarca del Berguedà
- Accés: Des de la C-16 cal entrar a Bagà i seguir les indicacions per anar a Coll de Pal per la carretera BV-4024. Després de 4 quilòmetres s'arriba al Pont de Sant Nazari, on aparquem el vehicle per continuar a peu fins a Gréixer.
- Punt de sortida: Pont de Sant Nazari, 1010 metres
- Cim: Penyes Altes del Moixeró, 2279 metres
- Desnivell: 1270 metres
- Temps: 3h 25min de pujada + 3h 5min de baixada
- Senyalització: Marques grogues a la pujada i vermelles a la baixada
- Plànol: Moixeró La Tosa, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Puig de Balandrau (12/06/2009)

2009-07-03T09:52:00.002+02:00

A algunes persones el nom d'aquesta muntanya us recordarà els fets tràgics que hi van succeïr el 30 de desembre del 2000, en què van perdre la vida 10 excursionistes a causa del torb, el fred i una allau a la zona de la Fontlletera, a la pujada del Coll dels Tres Pics. Aquests fets afecten de prop a totes les persones que gaudim de l'excursionisme, i ens han d'inculcar humilitat i respecte vers la muntanya.
El Balandrau és una muntanya de dues cares ben diferenciades: des de la vall del riu Freser la seva vessant és agresta, rocosa i escarpada; però des de la vessant de Tregurà es mostra progressiva, suau i entapissada de prats per on pastura el bestiar. Per pujar des de la vall del Ter hem d'arribar-nos fins el poblet de Tregurà, penjat enmig de la muntanya, on s'arriba per una carretera ben estreta. Més amunt del poble, segueix una pista de terra fins a Pardines. Com que a mi no m'agrada enmerdar-me amb el cotxe i al principi de la pista em vaig trobar algun troç complicat, vaig decidir deixar el vehicle a la Creu de Fusta (1593m), però vosaltres podeu seguir pista amunt fins el trencall de la pista de Fontlletera (1952m), estalviant-vos un bon desnivell!
Aquesta pista (tancada al trànsit) puja primer fins unes basses i continua fins el Coll dels Tres Pics, anunciant una pujada força monòtona, i a partir del coll s'agafa un sender que va vorejant els Tres Pics fins arribar al cim del Balandrau. En quant a la baixada, per no haver de tornar per la pista, vaig decidir baixar prats a través per la carena sud-oest del puig, seguint unes fites. Llavors vaig anar tombant cap a l'esquerra per anar a buscar el torrent de Fontlletera a l'alçada de la pista de Tregurà a Pardines. Aquesta baixada recompensa molt pel fet d'anar camp a través, però un cop arribat a la pista me'n vaig haver de fer un fart!

- Situació: Catalunya, província de Girona, comarca del Ripollès
- Accés: Per la GIV-5264 entre Vilallonga de Ter i Setcases, cal trencar cap a Tregurà per la GIV-5265 i un cop al poble seguir per pista de terra fins el trencall de la Fontlletera.
- Punt de sortida: La Creu de Fusta, 1593 metres
- Cim: Puig de Balandrau, 2585 metres
- Desnivell: 990 metres
- Temps: 2h 40min de pujada + 1h 40min de baixada
- Senyalització: Fites de pedres
- Plànol: Puigmal Vall de Núria Ulldeter, escala 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Serra d'Ensija pel PR-C 79 (07/06/2009)

2009-06-29T09:51:00.003+02:00

Aquest itinerari, homologat com a Petit Recorregut de Catalunya número 79, recorre la vessant nord de la Serra d'Ensija fins arribar al seu punt culminant, la Gallina Pelada o Cap del Llitzet, a 2317 metres d'alçada. En quant al sentit del PR, vem triar pujar pel Barranc de les Llobateres, una torrentera estreta (normalment seca) que ens porta a una cruïlla de tres torrents, on podem triar l'opció curta de retallar cap el Pla Gran d'Ensija o agafar el torrent de l'esquerra i que porta al peu del Serrat Voltor, que és el que vem fer. Un cop a dalt, diuen que no paga la pena pujar fins aquest cim pedregós, ja que no s'hi obren gaires vistes. Continuem cap el Refugi d'Ensija o Delgado Úbeda, passant abans per la Creu de Ferro, turó que ens fa augmentar una mica el desnivell acumulat. Des del refugi fem una anada i tornada al cim per gaudir del bell panorama (aquell dia ben núvol...) i baixem pel camí de les Planelles fins la carretera de la Pleta de la Vila.

- Situació: Catalunya, província de Barcelona, comarca del Berguedà
- Accés: Abans d'arribar a Guardiola de Berguedà per la C-16, agafar la B-400 cap a Saldes i Gòsol. Passat Saldes es puja el Coll de la Trapa, on trenquem a l'esquerra en direcció a la Pleta de la Vila. Hem de seguir la carretera fins a la Font Freda, on hi ha lloc per deixar el cotxe.
- Punt de sortida: Font Freda, 1665 metres
- Cim: Gallina Pelada, 2317 metres
- Desnivell: 650 metres
- Temps: 2h 35min de pujada + 1h 20 min de baixada
- Senyalització: Marques blanques i grogues de PR
- Plànol: Rasos de Peguera Serra d'Ensija, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Costabona (28/05/2009)

2009-06-29T09:00:00.002+02:00

El Costabona s'alça imponent des del sud amb la seva silueta piramidal, per sobre de les valls de Camprodon, però la meitat est de la muntanya està formada per un seguit de crestes successives i pendents bastant durs. No és el cim més alt de la zona, ja que la Roca Colom fa 40 metres més d'alçada, però si el més important.
Enlloc de realitzar l'ascenció des de Setcases, que potser seria la via normal, vaig optar per fer el gran desnivell que hi ha per la vall del riu Tec, des de Prats de Molló. En aquesta vessant vaig seguir el camí que puja per la pala sud-est de la muntanya, on es troben les restes de les mines del Costabona, però aquest camí està en desús i hi ha algún tram on s'esborren les traces. La millor opció és pujar a la Collada de Siern i continuar per tota carena fins l'aresta sud de la muntanya, camí que està molt més ben indicat. En quant a la tornada, val la pena aprofitar l'oportunitat de realitzar la ruta circular per la Coma del Tec, riu que neix al peu de la Roca Colom (2506m). Es pot baixar la carena est del cim fins el Coll del Pal i recorrer l'atractiva vall que voreja la muntanya pel nord, però els més agosarats poden descendir la cresta de la serra de l'Ullat cap el nord-est. Després s'ajunten les dues vies a la Cabana de l'Ullat, i només resta fer la part boscosa, que a la part baixa es mostra confusa i cal parar atenció.

- Situació: Catalunya Nord, comarca del Vallespir
- Accés: Per la carretera D115 entre el Boló i el Coll d'Ares cal anar a Prats de Molló i agafar la carretera D115A en direcció la Presta fins el balneari dels Banys. Allà cal seguir una pista forestal que segueix el riu Tec fins una tanca, on cal deixar el cotxe a la vora del camí.
- Punt de sortida: Pista dels Banys, 1160 metres
- Cim: Costabona, 2465 metres
- Desnivell: 1300 metres
- Temps: 3h de pujada + 3h de baixada
- Senyalització: Marques grogues per tots els itineraris de la zona
- Plànol: Costabona Alta Vall del Ter, escala 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Puig de Santa Anna (27/05/2009)

2009-06-16T09:11:00.003+02:00

La comarca dels Aspres està formada per les serres ondulades que s'allarguen des de la falda est del massís del Canigó cap a la plana del Rosselló, alhora que separa les valls dels rius Tec al Vallespir i el Tet al Conflent. El Serrat del Ginebre és l'elevació més descable dels Aspres i la més propera al Canigó, fet que li dóna unes vistes espectaculars tant cap a aquest massís com cap el mar. El punt més alt d'aquesta serra és el Puig de Santa Anna, que rep el nom per les restes d'una antiga ermita que hi havia en aquest indret, i de la qual encara perduren troços de parets.
L'accés a la muntanya es veu escurçat gràcies a la carretera D13, que travessa els Aspres des del Boló fins a Vinçà, i puja el Coll de Palomera. Només el fet de recorrer aquesta carretera ja és una aventura per la llargada, l'aïllament i la certa precarietat que ofereix. De fet, es triga més temps en l'accés per carretera que en l'estona de pujar al cim a peu.
És ideal pujar dalt d'aquest puig quan el Canigó estigui ben nevat, per tal d'obtenir unes vistes molt més impactants. També sorprèn la visió del poble de Vallmanya, arreserat en una vall que s'enfila cap al Pic de Barbet 1800 metres més amunt. La visita a aquests poblets perduts de la mà de Déu és molt recomanable.

- Situació: Catalunya Nord, comarca dels Aspres
- Accés: Des de la N116 entre Prades i Perpinyà, entrar a Vinçà i continuar per la carretera D13 en direcció Vallmanya i Amelie-les-Bains o Ceret. Aparcar just al coll de Palomera
- Punt de sortida: Coll de Palomera, 1036 metres
- Cim: Puig de Santa Anna, 1347 metres
- Desnivell: 310 metres
- Temps: 1h 15min de pujada + 1h de baixada
- Senyalització: Escasses marques grogues, però camí evident
- Plànol: Massif du Canigou, 1:25.000, IGN
- Fotos: Clica aquí

Puigsacalm (24/05/2009)

2009-06-16T07:58:00.004+02:00

Aquesta bella muntanya, que domina Olot des de 1000 metres més amunt, resulta ser molt polifacètica per les diferències que presenten les seves vessants. Si es puja pel coll de Bracons és una excursió fàcil i tranquila que puja progressivament entre boscos i prats; des de Sant Privat d'en Bas el Puigsacalm es mostra més exigent i les pendents a superar són molt pronunciades; i finalment si es puja des de Joanetes hom es troba la canal dels Ganxos, una via ferrada molt antiga de 150 metres d'alçada.

Nosaltres vem triar l'opció més fàcil i familiar des del polèmic coll de Bracons, actualment atravessat pel dictutit túnel que no ha escurçat gens l'accés al coll i que cal emprendre la carretera des de baix d'ambdues vessants. En el primer tram fins a la font Tornadissa la frondositat del bosc ens protegeix del sol, i a partir d'aquí l'ascensió continua per prats molt relaxants que ens obren les vistes cap el Pirineu i l'Osona, per deprés continuar dins el bosc fins el peu mateix del Puigsacalm. En aquest punt trobarem un objecte molt curiós: una farmaciola provista d'alguns medicaments i altres elements incorporats per la gent, com una cigarreta o una compresa. Només restarà fer una última pujada curta però pronunciada fins el cim. Bones vistes sobre el Pirineu i les serralades interiors de Catalunya. Val la pena aprofitar l'avinentesa i anar fins el proper Puig dels Llops (1486m), a 10 minuts escassos del cim, on podrem complementar les vistes cap a Olot i la zona volcànica, així com gaudir de la magnífica visió de Santa Magdalena del Mont (ubicació de la càmera de TV3 a la Vall d'en Bas).

- Situació: Principat de Catalunya, a cavall entre les comarques de l'Osona i la Garrotxa
- Accés: Des de Vic, anar en direcció Olot pel túnel de Bracons (C-37) i agafar la sortida de Sant Pere de Torelló per continuar la carretera BV-5224 fins el coll de Bracons, on segurament trobareu un munt de cotxes els caps de setmana.
- Punt de sortida: Collada de Bracons, 1132 metres
- Cim: Puigsacalm, 1514 metres
- Desnivell: 380 metres
- Temps: 1h 25min de pujada + 2h de baixada (vem tenir un contratemps...)
- Senyalització: Pals indicadors, camins trillats i gentada
- Plànol: Puigsacalm Bellmunt, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Clica aquí

Sobrepuny (03/05/2009)

2009-05-19T12:20:00.004+02:00

El Sobrepuny no és la muntanya més alta del seu massís, el Catllaràs, però la seva silueta individualitzada es mostra altiva i feréstega quan es puja a Berga per la C-16, i el seu cim es veu rodejat per cingleres.
Hi han dues vies principals per assolir aquest cim: des de Vilada i des de la Nou de Berguedà. L'opció de Vilada comporta un desnivell més gran i el fet d'haver de tornar pel mateix camí; en canvi si es puja des de la Nou tenim l'oportunitat de fer una ruta circular que permet coneixer diferents vessants de la muntanya. Vem sortir des del Santuari de Lurda, als afores de la Nou, on hi ha una amplia zona d'aparcament. Vem pujar per la collada de Pasquals, que dóna cap al vessant de Vilada. La vista des del Sobrepuny permet gaudir d'una amplia panoràmica sobre el baix Berguedà i els massissos de la Catalunya central, però la massa boscosa que hi ha a l'obaga del cim impedeix les vistes cap el Pirineu. Per tant, és molt aconsellable seguir el fil de la cinglera (poc aèria) fins el Sobrepuny de baix, on la vista s'aclareix i descobrim les muntanyes de l'alt Berguedà. Per la baixada vem triar el camí que passa pel peu de les Agudes, que són una renglera d'agulles de roca una rere l'altra, però aquest camí té l'inconvenient d'estar força en desús i cal estar alerta. Una altra opció seria baixar fins el coll de la Plana i tornar a la Nou pel GR-241, que fa bastant troç de pista.

- Situació: Catalunya, província de Barcelona, comarca del Berguedà
- Accés: Pujar per la C-16 en direcció Puigcerdà, i passada la central tèrmica de Cercs hi ha un trencall cap a la Nou. Abans d'arribar al poble, trencar a la dreta seguint les indicacions del Santuari de Lourdes.
- Punt de sortida: Santuari de Lurda, 830 metres
- Cim: Sobrepuny, 1656 metres
- Desnivell: 825 metres
- Temps: 2h 15min de pujada + 2h 5min de baixada
- Senyalització: Senyals de PR i GR disperses en punts del camí. És una zona força perdedora, cal estar molt alerta al plànol.
- Plànol: Catllaràs Picancel, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Saioa (09/04/2009)

2009-05-06T11:32:00.003+02:00

És setmana santa i estem de viatge pels Pirineus atlàntics. Les muntanyes encara estan nevades a partir dels 1500 metres, i en aquest dia radiant ens decidim de pujar a aquest cim de 1418 metres d'alçada, punt culminant de la vall del riu Bidasoa. En aquest punt de les acaballes dels Pirineus no es forma cap serralada, i l'horitzó està dominat per turons individualitzats escampats per tot arreu, puntes herboses envoltades de contraforts boscosos.
Hem sortit des del coll d'Artesiaga a 990 metres, a la carretera entre Eugi i Irurita, o entre les valls de l'Arga i del Baztan. Aquí ens trobem en ple Kintoa (Quinto Real), una inmensa massa forestal que cobreix aquestes valls amb una frondositat i humitat tremendes. És en aquest punt on es pot atacar més fàcilment el Saioa, ja que només necessitem superar 430 metres de desnivell. A l'altra banda de la muntanya trobaríem el coll de Belate, punt més elevat de l'important eix viari que comunica Iruñea (Pamplona) amb Irún.
Per la pujada vem triar l'opció fàcil de pujar per pista forestal fins el coll de Sagardegi (1240m) i llavors acabar de fer el cim per una pala de forta pendent. A la baixada val la pena gaudir del camp a través per l'arista nord-est, tenint localitzat en tot moment el punt de destí i sense perdua.

- Situació: Euskal Herria, Nafarroa, Kintoa
- Accés: Des de Zubiri, agafar la N-138 en direcció Aldudes. Passar l'embassament d'Eugi i després d'una mina a cel obert a la dreta, agafar el trencall de la NA-174 direcció Irurita. Al dalt del coll d'Artesiaga, aparcament a mà esquerra a l'entrada d'una pista.
- Punt de sortida: Artesiaga mendatea, 990 metres
- Cim: Saioa, 1418 metres
- Desnivell: 430 metres
- Temps: 1h 10min de pujada + 45min de baixada
- Senyalització: Marques blanques i vermelles del GR12 a la pujada, i descens camp a través
- Plànol: Cuaderno Pirenaico Baztan, 1:35.000, Sua Edizioak
- Fotos: Cliqueu aquí

Adarra (26/09/2008)

2008-11-25T10:50:00.005+01:00

Aquesta muntanya individualitzada entre les valls dels rius Urumea i Leitzaran és un bon mirador sobre la comarca de Sant Sebastià (Donostialdea). També destaca per les restes dels seus primitius habitants, ja que encara es conserven nombrosos monuments funeraris de l'Edat del Ferro. El principal exponent megalític està situat al coll d'Eteneta, al vessant sud de l'Adarra, format per un cromlech i un menhir. Si dirigim la vista cap el sud, podem observar una rera l'altra totes les serres boscoses frontereres amb Nafarroa (Navarra), en les quals s'hi mantenen explotacions forestals que "rapen" les pendents.
Els boscos que rodegen l'Adarra són frondosos i en poques ocasions permeten gaudir de la vista sobre la vall del riu Oria, però després el bosc dóna pas als prats herbosos, amb grans quantitats de falgueres, on pasturen tranquilament vaques i cavalls. Les pendents s'accenturen per arrivar als cims bessons, que estan formats per turonets rocosos. Ens haurem de dirigir al cim oriental, on hi trobarem el vèrtex geodèsic i altres objectes.

- Situació: Euskal Herria, província de Gipuzkoa, comarca de Donostialdea
- Accés: A la carretera GI-131, entre Andoain i Urnieta, es troba l'Alto de Irurain, des d'on surt una carretereta en direcció Xoxoka i Besabi. Un cop al barri de Besabi, podem deixar el vehicle a l'aparcament del restaurant
- Punt de sortida: Besabi, 297 metres
- Cim: Adarra, 811 metres
- Desnivell: 515 metres
- Temps: 1h 30min de pujada + 1h de baixada
- Senyalització: Cap
- Plànol: Adarra, 1:25.000, Aranzadi
- Fotos: Cliqueu aquí

Lapaquiza Linzola (14/09/2008)

2008-11-23T22:26:00.002+01:00

Aquesta modesta i solitària muntanya es troba a la divisòria de les valls de Belagua i d'Ansó (entre Navarra i Aragó), i viu a l'obra dels seus gegantins veïns. Precisament si us arribeu al Refugi de Linza, trobareu moltes altres i interessants ascensions per fer, ja que és el punt de sortida per pujar a pics com el Petrachema, la Taula dels Tres Reis (Hiru Erregeen Mahaia en basc) o al Mallo d'Acherito. I aquesta era la nostra intenció, però les adversitats climatològiques com la neu caiguda el dia anterior, els núvols que estaven anclats als cims i el vent i fred glacial, ens van obligar a desplaçar el nostre objectiu cap a aquesta modesta elevació herbosa, que resulta tenir un esplèndid panorama sobre la impresionant muralla rocosa formada pels cims mencionats anteriorment.

- Situació: Província de Huesca, comarca de la Jacetania, vall d'Ansó
- Accés: Des del poble d'Ansó cal seguir per la carretera HUV-2024 fins a Zuriza i seguir per pista de terra en bon estat fins el Refugi de Linza
- Punt de sortida: Refugi de Linza, 1340 metres
- Cim: Lapaquiza Linzola, 2108 metres
- Desnivell: 770 metres
- Temps: 2h 5min de pujada + 1h 55min de baixada
- Senyalització: Fites de pedres i camins bastant trillats
- Plànol: Belagua i Roncal, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Passarel·la d'Holtzarte (10/09/2008)

2008-11-19T00:03:00.005+01:00

Zuberoa és una de les 7 províncies d'Euskal Herria, que en territori francès està ubicada en els Pyrénées Altantiques. Es caracteritza per les seves muntanyes herboses i arrodonides, d'una verdor extrema, però a l'apropar-se del Pirineu el paisatge es torna escarpat i a les vessants l'aigua ha excavat llargues i profundes gorges, com les de Kakueta o d'Holtzarte.
La gorja d'Holtzarte fa una forma de Y ajuntant-se amb la gorja d'Olhadubi, que és famosa per tenir una impressionant passarel·la que uneix les dues vores d'aquesta segona gorja, penjant-se de l'imponent abisme de 140 metres que té sota seu. Va ser construida l'any 1920 per obrers italians d'una acereria zuberotarra, per tal de permetre als llenyataires l'accés directe als llocs de tala d'arbres. Nota aclaratòria: per molt vella que sigui la passarel·la, actualment es troba en bones condicions i és travessada per molts turistes.
El recorregut per anar a visitar la passarel·la és ràpid i fàcil, a l'excepció d'algun tros rocós i empinat que està equipat amb l'ajuda d'un cable. És més, en temporada alta podeu trobar-vos una invasió de "domingueros", ja que aquesta és una sortida feta al seu nivell, i les persones més lentes poden trigar fins a 1 hora i mitja en fer la pujada. Una altra opció, destinada als muntanyencs més forts, és continuar la pujada fins al cim que domina aquesta vall, anomenat Xardekagaña (1893m), per la qual cosa és necessari vencer un desnivell de 1515 metres en unes 9 hores d'anar i tornar.

- Situació: Euskal Herria, Zuberoa
- Accés: Des del sud, superar el Port de Larrau (Otsagabia), descendre cap a Larrañe per la carretera D26 i continuar en direcció Tardets fins a l'alberg de Logibar, on trobem una zona d'aparcament
- Punt de sortida: Alberg de Logibar, 380 metres
- Punt més elevat: Passarel·la d'Holtzarte, 600 metres
- Desnivell: 220 metres
- Temps: 40min de pujada + 35min de baixada
- Senyalització: No en fa falta, cal seguir les pedres polides pel pas de la gent
- Plànol: Ansó - Echó, 1:50.000, Rando Éditions
- Fotos: Cliqueu aquí

Pic Ori (10/09/2008)

2008-10-22T11:22:00.005+02:00

El pic Ori o Orhi, no només es caracteritza per ser el primer 2000 dels Pirineus venint de l'Atlàntic, sinó que a més destaca per la seva silueta individualitzada, reconeixible des de tot el Pirineu basc. Aquest pic herbós presenta un relleu agrest en tots els seus vessants, i les valls que s'extenen als seus peus són profundes i boscoses, com per exemple la Selva d'Irati.
La conquesta d'aquesta muntanya podria representar un gran repte si no fós per la carretera del Port de Larrau (Larrañe Mendatea), que per tal d'unir les valls de Zaraitzu i de Larrañe redueix de forma dràstica el desnivell a realitzar, de manera que amb una hora ens podem plantar dalt del cim.
El cim té una forma allargada que invita a passejar-se per aquest magnífic balcó, anant a buscar les vistes d'una i altra banda. La vista més impactant és cap a l'est, on trobem la impressionant cadena muntanyosa que va de nord a sud des de l'Anie fins el Peñaforca, muntanyes que representen el veritable inici del Pirineu, rocós i escarpat.
A les proximitats del Port de Larrau, veureu una mena de capses de fusta arrenglerades una rera l'altre. Es tracta de les "palomeras", uns punts estratègics destinats a la caça d'aus migratòries. Aquests llocs de caça es situen en colls de muntanya i punts de pas, repartits per tota la geografia basca.

- Situació: Euskal Herria, Nafarroa-Navarra, vall de Zaraitzu-Salazar
- Accés: Anant per la carretera NA-170, que comunica Otsagabia amb Izaba, hi ha el trencall de la carretera NA-2011 que s'enfila cap el Port de Larrau, on trobem una gran zona d'aparcament
- Punt de sortida: Larrañe Mendatea, 1577 metres
- Cim: Ori, 2019 metres
- Desnivell: 440 metres
- Temps: 1h pujada + 50min baixada
- Senyalització: Camí supertrillat, amb algunes fites
- Plànol: Belagua i Roncal, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Pic de la Mina (07/09/2008)

2008-09-25T08:15:00.003+02:00

El Pic de la Mina és un cim secundari del massís de Fontnegra, que està a cavall d'Andorra, França i Catalunya i és el bressol del riu Ariege, afluent del Garona. L'objectiu del dia era pujar al Pic de Fontnegra, punt culminant del massís, però per qüestions físiques alienes a nosaltres ens vem haver de conformar amb aquest pic secundari.
El punt de sortida és el Coll de Pimorent, a 1920 metres d'alçada, que antigament feia de frontera entre Catalunya i Occitània. El camí comença per pista, però quan arribem als remuntadors de l'estació d'esquí de Porté-Puymorens, ens hem de començar a enfilar camp a través cap a la dreta, tot buscant l'ampla carena. Es camina tota l'estona per prats, excepte el troç final del cim on s'han de travessar fàcils blocs de pedra.
Aquesta excursió és ideal per iniciar-se al muntanyisme hivernal, amb esquís o raquetes, ja que la carena és molt ampla i el pendent progressiu.

- Situació: Catalunya Nord, Cerdanya
- Accés: Desde Puigcerdà, cal seguir la N-20 francesa en direcció a Foix. Abans d'arribar al túnel del Pimorent (peatge), trencar a la dreta cap el coll. Un cop a dalt hi ha un gran aparcament.
- Punt de sortida: Coll de Pimorent, 1920 metres
- Cim: Pic de la Mina, 2683 metres
- Desnivell: 765 metres
- Temps: 2h 5min de pujada + 1h 50min de baixada
- Senyalització: Cap
- Plànol: Cerdanya, 1:50.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Pic de la Serrera (24/08/2008)

2008-09-22T14:02:00.003+02:00

El Principat d'Andorra, tot i ser el país dels Pirineus, no té cap cim que sobrepassi els 3000 metres d'alçada, fins i tot són pocs els pics que sobrepassen els 2900 metres. Un d'aquests és el Pic de la Serrera, que forma part de la cadena muntanyosa fronterera amb l'Arieja, així com també s'uneix al cordal que vé del Coll d'Ordino. Aquesta última elevació de cims està formada pels pics de Casamanya i de l'Estanyó, i fa de separació entre les valls del riu Valira del Nord (La Massana) i del Valira d'Orient (Canillo). El Pic de la Serrera no és el cim més alt d'aquesta serra, ja que el Pic de l'Estanyó li treu 3 metres més d'alçada (fua!), però la seva posició més al nord li ofereix uns panorames més amplis.
Hi han dues vies andorranes d'arribar al Serrera, per Ransol i per Sorteny, de similar nivell de dificultat. Nosaltres ens vem decantar per pujar-hi des de la vall de Ransol per dos motius: hi ha un accés més ràpid des d'Andorra la Vella i l'excursió té l'atractiu afegit de veure tres estanys (estanys de Ransol i dels Meners de la Coma). El camí està molt trillat i ben senyalitzat, la única "dificultat" és el pendent final cap el cim.

- Situació: Principat d'Andorra, parròquia de Canillo
- Accés: A la carretera CG2 entre Canillo i Soldeu, agafar el trencall cap a Ransol. Un cop travessat el poble, seguir el fons de la vall per pista asfaltada fins a l'aparcament final.
- Punt de sortida: Aparcament de la vall de Ransol, 1920 metres
- Cim: Pic de la Serrera, 2912 metres
- Desnivell: 990 metres
- Temps: 2h 45min de pujada + 1h 45min de baixada
- Senyalització: Marques grogues
- Plànol: Andorra, 1:40.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Montgròs (15/08/2008)

2008-09-18T00:07:00.005+02:00

Qui havia de dir que el Marc aniria d'excursió a Montserrat en plè mes d'agost. Nosaltres, com a botes de muntanya, ens ofèn que en temporada alta pirinenca ens treguin a passejar per la terra baixa enlloc del Pirineu, però per questions de temps així ens vem veure obligades.
Es tracta d'un recorregut força entretingut per arribar al Montgròs des de Santa Cecília. Aquest cim no és dels més importants en alçada dins del massís montserratí, però segurament té el millor panorama del conjunt de la serra, gràcies a la seva posició desplaçada cap el sud. L'itinerari realitzat va ser el següent: Santa Cecília, Canal del Miracle, Coll del Miracle, Coll de les Comes, Montgròs, Portell del Migdia i tornada a Santa Cecília. És un recorregut curt, però amb continues pujades i baixades.

- Situació: Catalunya central, Bages
- Accés: Per la C-55 a Monistrol de Montserrat, agafar el trencall de la BP-1121 cap el Monestir. A la cruïlla anterior al peatge, trencar a mà dreta en direcció a Can Massana. Aparcament habilitat al monestir i refugi de Santa Cecília.
- Punt de sortida: Santa Cecília, 685 metres
- Cim: Montgròs, 1133 metres
- Desnivell: 450 metres totals, sense comptar desnivells acumulats
- Temps: 2h d'anada (pel Coll del Miracle) + 1h 25min de tornada (pel Portell del Migdia)
- Senyalització: Variada, però majoritàriament de GR i PR
- Plànol: Montserrat, 1:10.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Debela pec (09/08/2008)

2008-09-17T12:00:00.003+02:00

Per les vacances d'estiu el Marc i el seu amic Pordiosero (vegeu el seu blog) van anar de viatge a Eslovènia i, com no podia ser menys, hi van anar amb les botes de muntanya pel que pogués passar. Eslovènia és un petit país que té com a símbol nacional el Triglav (2864m), que és el cim més alt d'aquesta regió ex-iugoslava, i que està enmarcat en el Parc Nacional del Triglav. Aquesta zona muntanyosa es coneix com a Alps Julians i representen les últimes elevacions cap a l'est de la serralada alpina, junt amb la serra austro-eslovena del Karavanke.
L'excursió que ens vem proposar, que és bastant modesta, és un mirador excepcional sobre la part oriental del Parc Nacional del Triglav i també oferereix una panoràmica de 360º força interessant. El Debela pec està situat prop de la zona turística del llac Bled (conegut per qui hagi visitat el país). Forma part d'una línia de cims que pel sud sobresurt tímidament per sobre l'altiplà boscós de Pokljuka, però que pel nord formen una llarga línia de parets rocoses a la vall de Krma. Per aventurar-se a l'altiplà de Pokljuca és imprescindible portar un plànol detallat de la zona, ja que els frondosos boscos d'avets estan solcats per nombroses pistes forestals.

- Situació: Eslovènia, Alps Julians
- Accés: Desde Bled, seguir en direcció Gorje i Pokljuca, seguir per pistes forestals les indicacions de Lipanca.
- Punt de sortida: Aparcament de Lipanca, 1420 metres
- Cim: Debela pec, 2014 metres
- Desnivell: 595 metres
- Temps: 1h 35min de pujada + 1h 20min de baixada
- Senyalització: Punts blancs i vermells
- Plànol: Julijske Alpe vzhodni del, 1:50.000, Geodetski Zavod Slovenije
- Fotos: Cliqueu aquí

Tuc d'Arenho pel PR-C 112 (31/07/2008)

2008-09-02T21:03:00.007+02:00

El Tuc d'Arenho és una discreta muntanya herbosa de 2500 metres d'alçada, però que gaudeix d'una bona panoràmica de la Val d'Aran gràcies a la seva posició central en aquesta comarca pirinenca. L'ascensió d'aquesta muntanya es redueix considerablement gràcies a la pista que comunica les poblacions de Bagergue i Arròs a través del Coret de Varradòs (2050m). Però el Marc, com a bon amant dels senders de Petit Recorregut, va proposar-se el repte de pujar al Tuc d'Arenho a través del PR-C 112, que comença a Bagergue i acaba a Gessa al cap de 15,6 quilòmetres. Per unir les poblacions d'inici i de final, es va utilitzar el GR211 (Circuït dera Val d'Aran).
Fàcil de dir-ho, però a la realitat el Marc va suar de valent. Vem començar a caminar a Gessa, i fins el principi de la pujada al Coret de Varradòs no va haver-hi problema. Per no fer els revolts de la pista del coll, el PR va retallant camí muntanya amunt. Les marques encara perduren, però el camí es troba bastant embrossat de vegetació. Després s'arriba al Coret per pista. A partir d'aquí comença la pujada al Còth de Salient (2336m), que va per un corriol estret però ben senyalitzat. Un cop al coll, les marques del PR-C 113 segueixen fondalada avall i cal abandonar-les per no anar a parar a Vilac. Com que les maques del nostre PR van desapareixer, el Marc va decidir pujar directament cap el visible Tuc d'Arenho, amb l'esperança de trobar senyalització blanca i groga dalt del cim. Desde dalt molt bona vista, però ni una marca de PR. Per tant, va tocar improvitzar el camí indicat en el plànol, però camp a través, tot encarant les passes cap a la vall que baixa cap a Gessa. Un cop enclotats en el barranc de Corilha, cap rastre de senyals i una vegetació cada cop més molesta que arribava a mitja cuixa. La baixada va ser realment dura fins que, havent perdut ja molta alçada, va apareixer una marca desdibuixada en una roca a la vora del torrent. A partir d'aquí, les condicions de baixada van millorar considerablement fins al poble.
Aquest és un Petit Recorregut que caldria rehabilitar o bé descatalogar-lo, ja que està en un estat francament lamentable d'abandonament.

- Situació: Occitània, Val d'Aran
- Accés: A la C-28 entre Arties i Salardú, agafar el trencall cap a Gessa i deixar el vehicle a l'aparcament habilitat a l'entrada del poble.
- Punt de sortida i arribada: Gessa, 1260 metres
- Cim: Tuc d'Arenho, 2522 metres
- Desnivell: 1260 metres
- Distància: 3km de GR + 15,6km de PR = 18,6 quilòmetres
- Temps:
Gessa - Bagergue: 55min
Bagergue - Tuc d'Arenho: 4h 45min
Tuc d'Arenho - Gessa: 3h
- Senyalització: Marques blanques i vermelles de GR i blanques i grogues de PR
- Plànol: Val d'Aran, 1:40.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Pic de Coma Pedrosa (29/07/2008)

2008-08-29T09:27:00.005+02:00

El pic o alt de Coma Pedrosa és el punt més elevat del Principat d'Andorra, amb 2940 metres d'alçada. El gran desnivell que comporta ascendir-lo, ens ofereix la diversitat de paisatges típica dels Pirineus: es comença per boscos mixtes, boscos de pi negre, prats sub-alpins, terrenys rocosos i, finalment, una cresta fins el cim. Els gairebé 1400 metres de desnivell que s'han de salvar es dissimulen amb una curta marxa d'aproximació i una pujada bastant directe, però si no es vol pujar a aquesta muntanya tant a sac, hi ha la possibilitat de fer nit al Refugi guardat de Coma Pedrosa, a 2260 metres d'alçada, i així també visitar el bell Estany de les Truites.
En quant als itineraris hi han altres opcions. En el nostre cas, vem pujar i baixar per la via normal de la cresta, en vista de les nuvolades que anaven creixent. Però una altra alternativa (més complicada) és seguir pel GR11 un cop arribats a l'Estany Negre, en direcció a la Portella de Baiau, i llavors recorrer la cresta entre el Pic de Baiau i el Coma Pedrosa.

- Situació: Andorra, parròquia de La Massana
- Accés: A Andorra la Vella, cal seguir la carretera CG3 en direcció la Massana i Ordino. Al centre de la Massana agafar el trencall en direcció a Arinsal. Passat el poble d'Arinsal seguir fins el final de la carretera, on després un túnel hi ha un trencall a la dreta amb un indicador del Coma Pedrosa.
- Punt de sortida: Final de la carretera d'Arinsal, 1570 metres
- Cim: Pic de Coma Pedrosa: 2940 metres
- Desnivell: 1370 metres
- Temps: 3h 40min de pujada + 2h 15min de baixada
- Senyalització: Punts grocs. Marques blaques i vermelles del GR11 fins a l'Estany Negre
- Plànol: Andorra, 1:40.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Piméné (26/07/2008)

2008-08-22T16:04:00.003+02:00

La zona del circ de Gavarnie és per a nosaltres la més bella i espectacular dels Pirineus. El Marc i els seus acompanyants van decidir anar a pujar un pic molt panoràmic que es diu Piméné. Té una alçada de "només" 2800 metres, però la seva posició endarrerida respecte la cadena fronterera fa que tingui un panorama impresionant. És increible poder abarcar en una sola mirada tants tresmils emblemàtics del pirineïsme (Mont Perdut, Vignemale, Neouvielle, Munia, ...).
Tenint en compte les hores de cotxe i el desnivell a superar, és millor plantejar l'excursió en dos dies fent nit al Refugi de les Espuguettes. Aquest refugi és responsabilitat del Parc National des Pyrénées, té 60 places i un sol lavabo. El seus equipaments i serveis són molt millorables, i no tens descompte per molt carnet de federat/da que tinguis.
El que és una visita ineludible per tot amant de muntanya és el Circ de Gavarnie. És un espectacle monumental de la natura, on des de l'hostal del circ a 1560 metres us veureu envoltats per parets que s'alçen fins als cims de 3000 metres. I si això no fos prou impresionant, també veureu una gran cascada que fa esclatar les seves aigües 422 metres més avall. En el nostre cas, quan vem arribar al fons del circ ja ho tapaven tot els núvols.
Doncs no ens enrotllem més, ja que la millor manera de comprendre la nostra fascinació per aquelles muntanyes és que us mireu les fotos, i que després hi aneu!

- Accés: A la sortida 12 de l'autopista A64 de Tarbes, cal seguir sempre cap el sud per la N21 i després seguir les indicacions de Luz-Saint-Sauveur i Gavarnie. En el poblet de Gavarnie, en temporada alta, el més segur és que hagueu de pagar aparcament a tot arreu.
- Punt de sortida: Gavarnie, 1365 metres
- Cim: Piméné, 2801 metres
- Desnivell: 1435 metres
- Temps
Gavarnie - Circ de Gavarnie - Refugi Espuguettes: 2h 20min
Refugi Espuguettes - Piméné: 2h 5min
Piméné - Gavarnie: 2h 45min
- Senyalització: Pals indicadors a les principals cruïlles
- Plànol: Gavarnie 1748 OT, 1:25.000, IGN
- Fotos: Cliqueu aquí

Bony de Salòria (19/07/2008)

2008-07-21T23:48:00.006+02:00

El Bony de Salòria, amb els seus 2789 metres d'alçada, és el cim comarcal de l'Alt Urgell i la seva via normal surt del poble d'Os de Civís. Aquest poble que sembla tret d'un pessebre té una curiositat geogràfica: tot i trobar-se en territori català, el seu únic accés per carretera és des d'Andorra. El cim té unes vistes esplèndides gràcies a la seva posició individualitzada, amb un panorama que va des del Carlit fins a l'Aneto.
En quan al punt de sortida hi han dues opcions: deixar el cotxe a l'Hostal d'Os de Civís i salvar a peu el desnivell de 500 metres que el separen del coll de Conflent, o anar amb un vehicle alt per poder utilitzar la pista que puja fins a aquest coll. Vora del coll de Conflent hi ha un niu de metralladores (o bunker), que forma part de la línia defensiva que en Franco va fer contruïr al llarg del Pirineu, per defensar-se dels possibles atacs dels maquis o d'una hipotètica invasió francesa. La pujada des del coll és el punt més complicat de l'excursió, ja que s'ha de pujar per una pala molt empinada i coberta de matolls, que arriben a mitja cama i dificulten l'ascenció. Un cop arribem a dalt de la pala descobrim una magnífica cresta fàcil, que ens alegra els sentits i fa més plàcida la pujada final al cim.

- Accés: En una rotonda que hi ha més amunt de Sant Julià de Lòria (Andorra), cal seguir les indicacions cap a Bixessarri i Os de Civís. Un cop a Os, cal pujar amb cotxe fins l'Hostal que hi ha després de dues paelles
- Punt de sortida: Hostal d'Os de Civís, 1660 metres
- Cim: Bony de Salòria, 2789 metres
- Desnivell: 1130 metres
- Temps: 3h de pujada + 2h de baixada
- Senyalització: Marques grogues fins el coll de Conflent, i unes escasses fites en l'evident camí del cim
- Plànol: Mapa comarcal de l'Alt Urgell, 1:50.000, ICC
- Fotos: Cliqueu aquí

Sant Jeroni (12/07/2008)

2008-07-15T11:22:00.005+02:00

El dia 12 va ser l'aniversari del Marc, una data que ell havia esperat amb candeletes per celebrar-ho d'una manera especial en una muntanya del circ de Gavarnie, un dels millors indrets del Pirineu. Però va succeir el que tantes vegades ha arruinat els plans del Marc: la previsió meteorològica. En efecte, el mal temps del cap de setmana va obligar-lo a anul·lar l'expedició al Pirineu central. En el seu lloc, una escletxa d'esperança es va obrir enmig dels núvols del fracàs, i la Moreneta va llençar un missatge enlluernador al Marc: "Aprofita el dissabte al matí, burro! Vine a Montserrat, que fins a la tarda no plourà". Dit i fet, cap a Sant Jeroni se'n van anar...
Molta gent ha pujat a Sant Jeroni, però no tothom ho ha fet pel millor camí: la canal de Sant Jeroni!!! Per sobre del monestir i el refugi de Santa Cecília, s'obre una canal feréstega que puja en forta pendent cap el coll que hi ha entre l'antena de comunicacions i Sant Jeroni. És una via salvatge, que està dotada de cables d'acer i cordes en els punts més complicats (és sender normal i en cap moment s'ha d'escalar). Un cop a l'ermita de Sant Jeroni, s'utilitza el camí normal de les escales fins el cim. Aquest dia vem enganxar un munt de núvols que ens van privar tota vista més enllà del cim.
Com que la canal estava sumament relliscosa a causa de la pluja recent, vem decidir fer una bona volta per tornar a Santa Cecília. Excursionistes i botes vem baixar pel camí vell de les escales de Sant Jeroni, però en el punt on s'enganxen les senyals de GR vem deixar el camí del monestir per anar en direcció nord. És l'anomenat Camí de l'Arrel, que va repassant totes les fondalades del vessant nord de la muntanya i que serveix als escaladors com a via d'accés a les parets.

- Accés: Anar a Monistrol de Montserrat per la C-55 i agafar el trencall cap al monestir de Montserrat. Un cop a la cruïlla del peatge del monestir, trencar cal a dreta per la carretera BP-1103 que va a Can Massana, i després d'un túnel s'arriba a Santa Cecília on cal aparcar el vehicle
- Punt de sortida: Aparcament de Santa Cecília, 685 metres
- Cim: Miranda de Sant Jeroni, 1237 metres
- Desnivell: 550 metres
- Temps: 1h 15min de pujada + 2h 10min de baixada
- Senyalització: Diversa
- Plànol: Montserrat, 1:10.000, Editorial Alpina
- Fotos: No se'n van fer

Pic des Tres Senhors (05/07/2008)

2008-07-15T10:41:00.004+02:00

El Pic des Trois Seigneurs (Tres Senhors en occità), rep el nom per les tres creus que hi han plantades en el seu cim, suposo que en representació de les tres regions històriques de l'Arieja, que es retroben en aquest punt. Aquest cim té una posició molt estratègica dins d'aquesta província occitana, de la qual diuen que té un dels millors panorames, gràcies al fet que el seu massís té una posició allunyada respecte els grans cims de la zona. Aquest fet ens ofereix vistes que van des del Pic Carlit fins a l'Aneto.
L'accés més fàcil a aquest cim és des del Port de Lers o de Massat, que ens permet fer dos itineraris diferents i així realitzar una ruta circular. La pujada es fa per una vall de la muntanya, on ens trobem un pont de pedres molt simpàtic, un orri (barraca de pastors) i un estany natural a 1700 metres d'alçada. El problema ve a partir de l'estany, on el camí marcat ens fa travessar zones una mica caòtiques i força laborioses, tot i que sense dificultats. Un cop arribem a una bretxa a l'oest del cim, ens resta avançar per una cresta un xic embolicada, on ens caldrà anar evitant alguns blocs. En canvi la baixada és fa tota carenejant, fet que comporta unes suaus pujades i baixades pels diversos sortints de la carena, però compensades per les vistes. Un cop arribem al Port de Lers ens faltarà cobrir els 2 quilòmetres de carretera que ens separen del punt de sortida.

- Accés: Des del poble de Vicdessos cal agafar un trencall que indica Suc-et-Sentenac i Aulus-les-Bains. Mitjançant la carretera D18 pujem cap el Port de Lers, però cal aturar-nos en una corba a 2 quilòmetres del coll, on hi ha un indicador pels excursionistes
- Punt de sortida: Corba a 2km del coll, 1420 metres
- Cim: Pic des Tres Senhors, 2199 metres
- Desnivell: 780 metres
- Temps: 3h 25min de pujada + 2h de baixada
- Senyalització: Marques grogues
- Plànol: La Bastide-de-Sérou Massat 2047 ET, 1:25.000, IGN
- Fotos: Cliqueu aquí

Pique d'Endron (04/07/2008)

2008-07-15T10:11:00.003+02:00

Aquest és un pic panoràmic que ofereix unes inmillorables vistes sobre la cadena muntanyosa que separa el nord d'Andorra (zona d'Arcalís) i França, així com també permet observar en detall el massís de la Pica d'Estats. El fet de tenir la modesta estació d'esquí de Goulier als seus peus ens facilita l'accés a la muntanya i, excepte en el primer troç, tot el recorregut es realitza carenejant o crestejant. Cal destacar la cresta que puja cap al cim, on hi han alguns passatges escarpats on cal ajudar-se amb les mans, però que en cap moment són exposats ni aeris. De baixada es va optar per un camí alternatiu, però ens vem trobar amb el problema que estava bastant en desús i costava trobar el camí.

- Accés: Desde Tarascon-sur-Ariege cal anar per la D8 fins a Vicdessos (Vic-de-Soç en occità). Abans de creuar el riu a l'entrada del poble, cal seguir les indicacions de Goulier per la D208 fins a l'estació d'esquí
- Punt de sortida: Aparcament estació d'esquí de Goulier, 1480m
- Cim: Pique d'Endron, 2472 metres
- Desnivell: 990 metres
- Temps: 2h 35min de pujada + 2h 5min de baixada
- Senyalització: Marques grogues
- Plànol: Vicdessos 2148 OT, 1:25.000, IGN
- Fotos: Cliqueu aquí

Puigmal (29/06/2008)

2008-07-07T09:59:00.002+02:00

El Puigmal és una muntanya molt visitada pels catalans, i amb els seus 2911 metres d'alçada és el cim comarcal del Ripollès. Però la majoria de la gent assoleix el cim sortint des de Núria, que seria l'excursió típica al Puigmal. El Marc ha pujat a aquest cim vuit vegades en la seva vida, i ens ha dit que la via que més li agrada és aquesta que us mostrem a continuació.
Es surt de l'estació d'esquí de Puigmal-Err, a la Cerdanya "francesa", i es remunta una vall força salvatge que a primera hora del matí freqüenten els isards, i un cop al coll que està per sobre de les fonts del Segre, una carena simpàtica ens porta tot planejant fins al peu de la pujada final. Per la baixada es pot optar per dos itineraris diferents, un que baixa directament a la carretera des del vessant oest del pic (el que vem fer), o l'opció més llarga de carenejar fins el Pas dels Lladres i baixar a través de les pistes d'esquí de l'estació.

- Accés: Desde Puigcerdà anar en direcció Perpinyà per la N116. A l'alçada de Santa Llocaia agafar la carretera D89 fins a l'estació de Puigmal-Err (perfectament indicat)
- Punt d'inici: Estació Puigmal-Err, final de la carretera, 2000 metres
- Cim: Puigmal, 2911 metres
- Desnivell: 911 metres
- Temps: 2h 40min de pujada + 2h de baixada
- Senyalització: Fites
- Plànol: Puigmal Vall de Núria Ulldeter, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Pic de Cabaliros (22/06/2008)

2008-07-02T16:35:00.009+02:00

El cim d'aquesta muntanya domina el poble de Cauterets des de 1400 metres més amunt, i té una bona vista del conjunt de cims mítics que es troben en aquesta zona, com per exemple el Vignemale. Pel vessant nord hi ha una pista que redueix molt el desnivell a realitzar, però és molt més interessant fer l'ascensió des de l'est, on ens trobarem amb un recorregut més muntanyós. S'ha de salvar un desnivell important, però el camí va pujant fent continues ziga-zagues que ajuden a portar un bon ritme de pujada.
Per aquesta excursió vem putejar el Marc de valent. Com que era la primera vegada que el nostre amo ens feia fer una excursió tan llarga, ens vem rebotar causant-li una butllofa al taló dret. Com que li va sortir a la part posterior del peu, només li feia mal quan anava de pujada, per això el cabró va anar pujant amunt mentre pogués, ja que sabia que de baixada no li molestaria la butllofa. El resultat d'això van ser un parell d'aturades tècniques, que van allargar mitja hora el temps de pujada.

- Accés: Desde Lourdes seguir en direcció Cauterets. A l'entrada del poble anar cap el barri del Mamelon Vert, i allà seguir les indicacions cap a la granja Igau
- Punt d'inici: Granja Igau, 1098 metres
- Punt final: Pic de Cabaliros, 2334 metres
- Desnivell: 1235 metres
- Temps: 4h 30min de pujada + 2h 25min de baixada
- Senyalització: Pals indicadors
- Plànol: Vignemale 1647 OT, 1:25.000, IGN
- Fotos: Cliqueu aquí

Pic de Viscos (21/06/2008)

2008-07-02T08:48:00.004+02:00

Pel pont de Sant Joan el Marc ens va treure a passejar lluny de casa: al Pirineu central francès. Ell no havia estat mai en aquesta zona i s'ha endut molt bons records. Ens vem allotjar en un poble que es diu Argelès-Gazost, que està al sud de Lourdes i des d'aquí hi han infinites possibilitats d'excursions.
Com que aquest any les nevades s'han endarrerit molt, el Marc va decidir que el primer dia pujaria al Pic de Viscos, per comprovar l'estat de les muntanyes de la zona. Aquest modest però escarpat cim de 2141 metres d'alçada, que té una situació privilegiada entre les valls de Luz-Saint-Sauveur i Cauterets, ens va permetre observar que el nivell d'innivació limitava les opcions d'ascensió a partir dels 2.500 metres, ja que per sobre d'aquesta alçada encara quedava força neu.
Per pujar a aquest cim el Marc va triar l'opció més fàcil, ja que la sinuosa carretera que puja a l'estació d'esquí de Luz-Ardiden retalla considerablement el desnivell a realitzar. El més destacable d'aquest cim és l'escarpament de l'últim tram, on s'han de superar diverses puntes rocoses amb passos un xic aèris, i també l'empinada pujada final del cim.

- Accés: Desde Lourdes seguir direcció Luz-Saint-Sauveur, i en el poble agafar la carretera D12 que puja a l'estació d'esquí de Luz-Ardiden. Abans d'arribar a dalt, cal dirigir-se a la zona del Bédéret
- Punt d'inici: Aparcament del remuntador de Bédéret, 1680 metres
- Punt final: Pic de Viscos, 2141 metres
- Desnivell: 460 metres
- Temps: 2h 30min de pujada + 1h 30min de baixada
- Senyalització: Marques grogues
- Plànol: Gavarnie 1748 OT, 1:25.000, IGN
- Fotos: Cliqueu aquí

Serra d'Ensija per Peguera (07/06/2008)

2008-07-01T15:38:00.005+02:00

Aquesta ha estat la nostra primera excursió de muntanya. És un recorregut circular que recorre el vessant sud de la Serra d'Ensija, primer per la seva falda i després per la seva carena. Aquesta serra està situada al Berguedà, amb els Rasos de Peguera al sud i el massís del Pedraforca al nord, i té en la Gallina Pelada el seu punt més alt, a 2317 metres d'alçada sobre el nivell del mar. Es passa pel poble abandonat de Peguera, en el qual vem veure una casa habitada, i cal destacar la Roca Gran del Ferrús, una impresionant paret de roca que el camí travessa per sota.

- Accés: A l'alçada de la central tèrmica de Cercs, cal agafar la carretera BV-4025 cap a Fígols i Fumanya
- Punt de sortida i arribada: Pla de la Creu de Fumanya
- Alçada mínima: Font de Cal Coix, 1580 metres
- Alçada màxima: Gallina Pelada, 2317 metres
- Desnivell: 735 metres
- Temps: 2h 45min de pujada + 1h 30 min de baixada
- Senyalització: Marques del GR107 al principi i fites a la resta del camí
- Plànol: Rasos de Peguera Serra d'Ensija, 1:25.000, Editorial Alpina
- Fotos: Cliqueu aquí

Presentació

2008-06-24T20:11:00.001+02:00

Salutacions a tothom, permeteu que ens presentem: nosaltres som les xiruques del Marc.

El Marc és un excursionista que tenia unes xiruques que feien pena, després dels anys de tralla que els hi havia fotut. Per això ens va comprar. Som unes xiruques de la marca Bestard, que és una empresa mallorquina de calçat de muntanya. El nostre model es diu Futura i fem una talla 44. Nosaltres estavem desades en una estanteria de la botiga Alpesport d'Escaldes-Engordany (Andorra), fins que el dia 24 de maig del 2008 va venir el Marc i ens va comprar per 134 euros.

L'intenció d'aquest blog és explicar-vos les excursions on ens porta en Marc, perquè tingueu constància dels quilòmetres i desnivells que ens obliga a fer el nostre propietari.

Com que l'edició de fotografies és una mica complicada amb l'editor de textos del Blogger, aquí us farem una descripció de la sortida, i per veure les fotos posarem un enllaç que us dirigirà al nostre web de Picasa, on tenim tots els albums de fotos.

Espero que us agradi aquest blog, i si veieu el Marc li dieu que no ens maltracti tant!